05 julio 2010

Catalanes y la selección

Me voy a meter con los catalanes, pese a apreciarlos mucho más de lo que se pueda pensar. Qué chulos que son. Se habla de la chulería (tontería, diría yo), de los madrileños, se habla de ‘lo millor del món’ para referirse a todo lo que huela a valenciano, se habla de la seriedad vasca, se habla... ¡que se deje de hablar! Un catalán te mira y asume su rol superior. Con perdón. Como son más listos que los madrileños, no se les nota la chulería, y como también son más listos que los valencianos, tampoco se les detecta ese toque de ‘nosaltres més’; huelga decir que la seriedad les viene de serie, y entonces los vascos no son nadie.

Hablando de política, aseguran que por supuesto España les oprime, y hablando de deporte, me he hartado durante todo el Mundial de verlos animar a Suiza, a Honduras, a Chile, a Portugal y a Paraguay (y lo harán con Alemania), hasta el punto de que me resulta incómodo ver un partido del Mundial junto a ellos. Hoy, como ven que España está en semifinales se delatan superiores, en una mezcla de despotismo madrileño, altanería valenciana y contundencia vasca. Su actitud de cara al Mundial fue, de inicio de indiferencia (no jugaba Catalunya, claro; tal vez en el próximo Mundial), de seguido de animadversión, y en los momentos en que estamos de reclamar lo que es de ellos. Verbigracia: que si juega como el Barça, que allí está medio Barça, que el Barça, que el Barça, que el Barça... Es entre vomitivo y cachondo verlos pavonearse así.

Soy del Barça, siempre he sido procatalán y antiblavero, me siento identificado con su lengua y su manera de ver las cosas, mediterráneos, trabajadores, vividores cuando toca, festivos, alegres y serios según el momento, me cago en la España que nos quiere vender medio país empezando por el rodillo madrileño y toda su mandanga, pero ver a tanto catalán deseando la hecatombe de la selección, a mí, que amo el deporte y a ese equipo por encima de lo que pueda significar para otras personas de patria y milongas varias, me sorprende.

Acabaré con dos frases, una de cada bando. La primera de un catalán, el cual preguntado sobre la cuestión de su animadversión a la selección dijo: “No voy a discutir sobre algo en lo que sé que tengo toda la razón”. Y punto. Ante tal anchura de miras, nada más que decir. La segunda frase, de un andaluz que me contaba: "Yo, si veo que hay alguien que se caga en mi madre, me parece raro pero también pienso que hay gente para todo; pero si veo que se cagan en mi madre otros muchos, pues lo que pienso es que no están bien".

11 comentarios:

Rafa dijo...

Quisiera añadir un texto que ha publicado hoy El Periódico de Catalunya en su contraportada, firmado por su director, Enric Hernández. Dice así:

"En Barcelona no es preciso estar pendiente del televisor para saber cómo le va a la selección española en el Mundial. Los gritos de júbilo y el estallido de cohetes que suceden a los goles recuerdan el ambiente festivo que vive la ciudad cuando el Barça vence al eterno rival o cuando afronta la recta final de la Champions Ligue. En estos días de fiebre política por la sentencia sobre el Estatut, Barcelona se tiñe, paradojas de la vida, del rojo intenso de la selección española.

Más de uno en Catalunya andará preocupado por el pase a semifinales de la Roja, temeroso de que la ola de simpatía que suscita esta selección amortigüe el impacto de la patriótica manifestación en defensa del Estatut convocada para el próximo sábado. Víspera, por cierto, de la final del Johannesburgo que España --con permiso de la granítica Alemania-- aspira a disputar. Quizá teman que, en caso de victoria, el poder de convocatoria del fútbol empequeñezca la capacidad movilizadora de los partidos y sindicatos llamados a nutrir la afluencia a la protesta.

A los políticos que perciben el recorte del Estatut no como un varapalo colectivo sino como una oportunidad particular --para desgastar al adversario en busca de votos, para legitimar sus discursos soberanistas, para negociar contrapartidas en Madrid...-- no debería preocuparles tanto que Catalunya celebre los éxitos de la selección española, como hizo en masa cuando esta ganó la Eurocopa en el 2008. Tampoco es indispensable alegar que la Roja está plagada de azulgranas o que sigue el patrón de juego del Barça --apreciación, por lo demás, muy alejada de la realidad-- para celebrar sus goles sin padecer un severo ataque de esquizofrenia nacional.

El fútbol es otra cosa.
Ahora que hasta TV-3 ha abandonado los circunloquios de antaño ---«la selecció estatal», «el combinat de l'Estat espanyol»...-- y ya habla sin complejos de España, habrá que convenir que fútbol y política discurren por caminos distintos. Ni carecer de una selección oficial priva a Catalunya de su condición de nación, ni celebrar los éxitos de la española nos convierte en traidores a la patria."

Muchos de mis amigos valencianos que hoy viven en Catalunya me dicen que me lo tome con calma, que no hay que intentar entenderlo. Tendré que hacerlo.

Iago Andreu dijo...

Quanta raó! He rigut molt llegint el post. Som el que no hi ha. És curiós perquè aquesta reflexió que fas entre els espanyols (o castellans) i els catalans jo me l'he fet sovint entre francesos i anglesos: Els francesos són un chauvinistes de l'alçada d'un campanar, però se'ls veu venir d'una hora lluny; els anglesos són iguals o pitjors, però ho dissimulen molt civilitzadament. Doncs això, que està molt bé que ens fotis canya.

Cervantes al "Persiles" va veure alguna esquizofrènia similar:

"Los corteses catalanes, gente enojada terrible y pacífica suave, gente que con facilidad da la vida por la honra; y por defenderlas entrambas se adelantan a sí mismos, que es como adelantarse a todas las naciones del mundo"

I per aprofundir en el chauvinisme català, afegeixo dues cites més. La primera és del mateix Cervantes, al Quijote, y la segona és de Voltaire al "Segle de Lluís XIV":

"Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los estrangeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades y en sitio y en belleza única. Y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, sólo por haberla visto"

"Cataluña es uno de los países más fértiles de la tierra y uno de los situados más favorablemente. La abundancia y las delicias no han amansado a sus habitantes, que siempre han sido guerreros. A pesar de su valentía y de su extremo amor por la libertad, han estado subyugados en todos los tiempos. Los romanos, los godos, los vándalos, los sarracenos los conquistaron. Se sacudieron el yugo de los sarracenos y se pusieron bajo la protección de Carlomagno. Pertenecieron a la casa de Aragón y después a la de Austria. Cataluña, en fin, puede prescindir del universo entero, pero sus vecinos no pueden prescindir de ella".

Apa! Ja tens més munició contra el nostre "creurensquesomelmelicdelmón". Salut!

Mary dijo...

No le déis más vueltas: va a ganar Alemania, que para eso -y para casi todo- son más efectivos. Deeeeeeeutschland!

Rafa dijo...

Meine lieben Maria! Ich glaube das du bist auf Spanien... oder?

Anónimo dijo...

Com a català, si bé tens molta raó amb moltes coses que dius m'agradaria fer algunes puntualitzacions. Després de viure fora del meu país des de fa ja quasi 6 anys, la meva visió de Catalunya i dels catalans ha canviat molt. Sóc molt més crític pq des de la distància m'he adonat que el català li agrada molt fer-se la víctima i no fer res per canviar allò del q es queixa. Aquesta és una forma d'actuar q personalment m'imdigna. I els grans responsables d'aquest fet són bàsicament els polítics catalans (ja fa molt temps q no crec en ells) però també d'una bona part de la societat civil certament aburgesada. També és cert q els catalans tenen o tenim un punt de xuleria certament insoportable. Amb tot, potser sembla una tonteria el q ara diré, però penso q és una xuleria de bona fe a diferència d'altres tipus de xuleria. D'altra banda, el que no comparteixo és q tots els catalans desitgem que perdi Espanya. En el meu cas m'és indiferent, m'és igual si guanyen o si perden però en cap cas m'alegraré si perd Espanya. I em molesta q no s'entengui q em sigui indiferent la qüestió. Tampoc entén que diguis q no pots veure el partit d'Espanya amb catalans q fan brometes sobre el tema. A part q sempre he pensat q la gràcia de veure el futbol està amb la diferència, per aquesta regla de tres tampoc podries veure un Barça-Madrid amb merengues!! A mi almenys m'agrada molt aquesta rivalitat i tinc grans amics merengues! I ja per acabar, jo quan sento els segadors se'm posa la pell de gallina i quan sento l'himne espanyol no em provoca cap sensació. Per tant, crec q s'haurien de respectar aquests sentiments!! I Visca Catalunya, és clar!
Enric Guinart

Iago Andreu dijo...

Mori el mal govern! Visca la terra!

Visca Catalunya lliure!

PS: puto sandro rossell...

Cel dijo...

Ei! Rafa, pots dir el meu nom a la frase: "No m'agrada discutir quan tinc raó". La vaig dir jo, no passa res. Em dic Marcel Tuyet Plans.

Salut, company! Bona entrada, com sempre!

Cel dijo...

Ah! I el del rol superior, dèspota, l'altiu, el contundent, el "chulo", el que t'incomoda veient un partit... també sóc jo!

I el que el trobes ente vomitiu i "cachondo", també, és clar! Però no gaire, perquè poques vegades he parlat del Barça. Però bé, és igual, no em vindrà d'un parell d'adjectius! Hehehehe!

Salut i energia!

Rafa dijo...

Marceliu, la frase és teva, és clar, però no són teves les altres reaccions que dius en el segon comentari, perquè jo no t'he sentit cap paraula en contra. Bé, si potser sí en contra de la selecció, però no en contra d'aficionats com jo, i això t'ho agraeixo. Per mi tu no has dit cap comentari de 'chulería' extrema, i si ho has fet jo me l'he agafat com pura broma del joc. De fet, voldria destacar que entre tu i jo no hi ha, almenys per la meva part, cap mal rotllo. Jo et faig broma i tu me la fas, i no va més enllà. Aquelles actituts que fas teves jo no les he vist en tu, sinó en altres persones que van més enllà de la nostra redacció. Alemnys vull pensar que comprens que la meva il·lusió per la selecció espanyola no té cap caire polític, sinó purament esportiu, únicament és el reflexe de la il·lusió d'un nen que sempre ha vist aquest equip patir i ara el veu millorant la seva història. Saps que no em veuràs amb una bandera d'Espanya a la mà. Un equip de futbol és una cosa, i la política és altra. Jo la separo, per molt que això no s'entengui, i per molt que des de l'Espanya profunda es vulgui traslladar un missatge polític i d'unitat nacional que per mi no existeix. Això és esport, l'esport és il·lusió, i aquesta és passió, i la passió és esportiva, no mai política. La política, per a aquells que creguin en ella.

Pel que fa al que diu l'Enric, ja n'hem parlat avui en el sopar després de la semifinal, però no d'una cosa que ara he llegit. Jo veig partits amb gent del Madrid (en tinc de grans amics) i ells van amb els merengues i jo amb els culers, però no puc comparar dos equips rivals amb una selecció.

En tot cas, crec que he de reflexionar sobre una cosa que diu l'Enric, allò de que li fot que ningú no entengui que hi hagi gent que té indiferència amb la selecció espanyola. Em sembla que té raó.

Cel dijo...

NO estic d'acord amb el fet que només sigui esport; per a mi també és política.

Des del moment en què els jugadors no poden decidir lliurament si volen anar amb Espanya o no sense posar en perill la seva carrera futbolística, és política. Des del moment en què només poden participar-hi països que tenen fronteres amb d'altres, és política. Des del moment en què el Govern espanyol, a través de la FEF, paga 600.000 euros per jugador si guanyen, és política.

O sigui que no em vinguin amb collonades.

Riki dijo...

¡España!
¡España!
¡España!