07 julio 2008

"Pepa i Gemma 1; Rafa i Iago 0", per Pepa Gallego

Es tractava d'un diumenge com un altre. En lloc de passar-me'l al sofà de cara a la pantalla o llegint algun llibre, vaig trucar la Gemma i li vaig proposar visitar l'estany de l'Estanyó, a Sorteny. Una excursió que les dues ja havíem fet dues vegades, a l'hivern i amb raquetes. No teníem cap meta, era un diumenge d'excursió en contacte amb la natura i que es va convertir en quasi una expedició, per allò de: "i si pugem el pic?".

L'arribada a l'estany ja ens va costar prou. La pujada pel bosc és el més dur, i la calor de l'estiu, tot i descobrir-nos un nou paisatge, també va ser un impediment més que ens frenava en eixa ascensió fins l'estany. La diversitat dels verds i dels colors de les flors ens espentava a seguir i ens encisava a totes dues en aquella excursió que sabíem era un poc dura. La línea recta que es fa en les raquetes aquí es canviava per una sendeta molt ben marcada, però no tant recta, i a uns metres més baix que la superfície gelada de la neu.
En poc més d’una hora vam arribar a l’estany, i vam descubrir que aquella superfície gelada que haviem xafat, mesos abans, ara líquida, no era tant gran com s’esperaven.

Descansant teníem al davant el que se suposava era el pic. Les dues miraven una excursió d’una vintena de suïssos que estaven ascendint. Una parella que estava al costat també va agafar les motxiles i es va decidir a dirigir-se al pic. Gemma i jo vam veure amb quina facilitat i rapidesa i en poc temps l’excursió i la parella havien pujat bona part de la muntanya. Aleshores ens vam decidir: “per què no coronar el pic?”. Així superaríem l’esforç abortat de Iago i Rafa que en el seu intent i per por a un possible allau, decidiren tornar. Però com sol passar en molts pics, allò que veïem des de baix de l’estanyó no era el pic, sinó el primer dels nivells de l’ascensió. Un primer nivell no difícil de pujar, però molt empinat. Vam arribar on estava la parella que havia estat al costat de nosaltres en l’estanyó. Ells, Josep i Anna, es van sorprendre de la rapidesa en què els vàrem atrapar. En eixe moment, els quatre formàrem un grup on Josep ens feia de guia mentre Anna ens anava dient el nom d'alguns dels pics que ja veïem. En poc de temps vam veure l'excursió dels suïssos que havien arribat a una planície còmoda per menjar un poc i on per a ells aquest era el seu cim, ja que no anaven a seguir, vegent el que encara quedava. Bye, Bye! Josep, al davant, Anna, Gemma i jo decidirem continuar. Després d'una altra ascenció també dura, una altra planície. Podria ser eixe el pic. Sí. Gemma i jo ens havíem avançat a Josep i Anna. Quan ells van arribar nosaltres ens havíem resignat a que eixe era el pic per a nosaltres. Fotos i més fotos. Josep i Anna ens descobrien la identitat de tots els pics i fins i tot es podria veure o intuir l'Aneto.

Però a la planície no hi havia cap senyal del pic. No. A la dreta i passant per una superficie llarga de neu i després d’una útlima pujada de pedres esllavissades vam intuir una parella que es veia uns metres més cap a dalt, on, per fi, sí que es veia ja el pic. “Això només és un quart d’hora”, va dir Josep. I les tres dones sense pensar-ho vam decidir pujar i passar per la neu, xafant primer el taló, i amb molta cura la superficie relliscosa de pedres. L’esforç va valdre la pena. Eixe sí que era el pic. I ara sí estavem satisfetes. Ho havíem aconseguit! I des d’allí, a 2.915 metres d’altitud, els Pirineus són encara més grans. Un mar de muntanyes , de blaus i blancs on el cel i la terra s’abracen.


La baixada no va ser menys dura. Gemma va poder suportar les bullofes i ferides que s’hi va fer als peus i jo vaig tenir un mareig produït per una baixada de tensió. A part d’això, va ser una agradable excursió en la qual a més vàrem conéixer més a Josep i Anna, una gran parella d’excursionistes i amants de la muntanya que ens van presentar l’identitat dels pics. I açò de part de Gemma i jo per a Iago i Rafa: “Ho sentim, però 1 a 0”.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Olé!
Deu ser impressionant veure el canvi de tot blanc a l'invern i el verd de l'estiu. Segur que psicològicament ajuda veure la senda.
Felicitats!!
Carmen

Riki dijo...

¡Viva la Pepa!